uo
; 2008 « bloQG â
€” El blog
el 'Qua
ern gris'He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià , espeuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de malenconia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errÃvols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, à dhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…
Succeeix, de vegades, però, que l’excés de fatiga fÃsica posa en tensió tots els nervis, i aixà hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.
El senyor Torras Jonama, emigrat del paÃs molt jove, ha fet una gran fortuna als Estats Units i a Cuba, amb el suro. Després, jugà amb sort, a la Borsa, a Wall Street. I ara el tenim acÃ,1 convertit en filantrop. Hem posat el seu nom a un carrer i quan arriba l’anem a esperar amb l’orquestra, el bombo i els platets.2
Es veu que s’ha enyorat enormement malgrat la prosperitat de la seva vida –i malgrat, sobretot, la situació de misèria que tenia en el moment de marxar. Aquest paÃs s’enyora –és una realitat. Primer volgué comprar el tren petit per impulsar la vida del paÃs. Després proposà de pagar les obres de l’acabament del campanar. Ara sembla que s’ha decidit a pagar les escoles de Palafrugell i dels poblets de la rodalia i de donar subsidis a les criatures que tenen afició a anar a estudi. Sembla, però, que això dels subsidis no ha pas caigut tan bé com hom es pensava.
És un home alt, corpulent, fort, roig de cara, de gran vivacitat, blanc de bigoti i de cabells, admirablement ben vestit i calçat. Els vestits blaus que porta, amb la rojor de la pell, el blanc dels cabells i la vigoria del coll, li donen un aspecte de senador americà . Deu haver menjat molt bé. La seva muller és una italiana de Florència, una mica freda i llunyana.
Com totes les persones d’aquest paÃs que han estat «allà baix», el senyor Torras sembla, de primer antuvi, una mica trastocat. És un fenomen de desproporció. El seu món, el món en el qual s’ha fet home i enriquit, és un món de cents i milers; en contrast amb la petitesa i la misèria d’acÃ, l’efecte és abrupte i detonant. Ara, com a filantrop, se li perdona tot. Com que acà tothom sembla dormir i estar una mica aturat, el senyor Torras, que té una gran vitalitat, tracta tothom d’ase, de carcamal i d’animal, sense excloure gairebé ningú, el rector comprès, és clar. Potser en fa una mica massa. Però de vegades penso que, si un filantrop no pot permetre’s aquests luxes amb els seus filantropats, no sé pas qui podrà fer-ho.
Avui em deia que, essent molt jove i molt pobre i estant dominat per un esperit aventurer de molta vivacitat, assentà plaça de voluntari en les tropes carlistes en temps de la segona guerra civil i anà a parar a Estella (Navarra) a la cort del Pretendent. El destinaren a la banda de música reial, de flautÃ. Hi havia molts catalans. Les coses anaven malament. No hi havia diners. Ningú no cobrava. El soldat era més pobre que una rata. Tot eren protestes i mala sang. Un dia pels carrers d’Estella sortà una manifestació de soldats catalans, morts de fam, amb un penó al davant que portava aquesta inscripció literal:
Si avui no ens paguen
i demà tampoc,
quan vingui la columna
no li farem foc!
–Els degueren afusellar tots… –que jo li dic.
–No senyor. No n’afusellaren cap. En aquella època hi havia moltes menys lleis que ara. El cas no estava previst. Ara tot està previst. Davant d’una novetat, s’havia d’inventar i la gent d’aquella època s’estimava més dormir que fer marxar el cap. La manifestació donà resultat. Ens pagaren una friolera i jo vaig continuar tocant el flautÃ, a la banda.
——————